Disculpeu que escrigui en català, però crec que els herois de la història s'ho mereixen. En Klim és el meu gos, un creut de teckel molt fort, sa i ràpid, que el diumenge 28 de febrer va desaparèixer corrents, possiblement darrera d'una olor de gosseta. Per mi va ser un drama, el diumenge no vaig parar de buscar-lo i parlar amb tot de persones que passaven per la platja, el passeig de la platja de Vilanova i els carrers propers. Molt a prop hi havia muntanya, ...i la via de tren.
Diumenge no el vaig trobar, la meva preocupació creixia. I vaig començar l'operació "cartell-trobem en Klim". Va ser una difusió via internet, telèfon i "a peu". No vaig parar de posar cartells i de preguntar si l'havien vist. A la vegada, alguns comunicadors animals (sí, vegeu "animal communicator" i "teleaptia animal") em donaven les mateixes pistes que la meva intuició (o lligam): en Klim era per la zona on es va perdre: Llebeig, tren, Ribes Roges...ara quí, ara allà... Però no apareixia. Al 3r dia algú em va dir que l'endemà segur que el trobarien i em trucarien. Jo volia creure-m'ho, i l'esperança creixia sentint coses així.
Però em van trucar sí, el 4rt dia a les 12 de la nit, i va resultar no ser ell, i per mes inri, no el vaig poder atrapar i m'informen que ara hi ha anar més gent i no el poden atrapar. S'assemblava a en Klim de lluny, però no era ell. Espero que aviat el trobin...!
5è dia i sí, m'havien trucat, però no era ell. I ja era el 5è dia...I ningú trucava tot i que en Klim portava el telèfon penjat al coll...pobret...sentiments de culpa, desesperació i cada cop amb menys possibilitats de trobar-lo...aquell matí vaig seguir preguntant i enviant emails.
Paral·lelament, el dia 2 de la pèrdua (dilluns) jo ja vaig avisar al CAAD de Vilafranca i a la Policia Local de Vilanova, els vaig deixar una foto a la central, amb la descripció i el telèfon. Beneït el moment en que vaig anar a la central! Això va fer que els policies que cada dia passen per la central, es familiaritzessin amb la fotografia d'aquell gosset tan característic que s'havia perdut per la zona de la platja. L'Àngel (pseudònim del policia que patrulla amb moto, però que en realitat és això, un àngel) va veure el cartell a la central, i se li va quedar la imatge i la idea de que el pobre Klim encara era perdut.
I això va ser clau: el dia 5è, en Klim va aparèixer en el camp de visió de l'Àngel, mentre ell patrullava amb moto. I aquí va començar una persecució mentre ell i els seus companys avisaven a la central i la central m'avisava a mi. Ells no en dubtaven: era el Klim. Allò va fer que jo tampoc dubtés malgrat la confusió del dia anterior, i jo anava pensant mentalment "Klim, acosta't als senyors policies, són bona gent!".
L'"àngel de la moto" va veure que corrents no l'atraparia, així que va tenir la perícia de seguir-lo amb moto fins a que en Klim es va cansar i va pensar "buf, ja no puc més, que facin el que vulguin amb mi!". Quan jo vaig arribar, després de trucades de gent que també l'havia vist pel passeig, vaig veure els tres policies i en Klim. Era increïble! Era ell! Sortia del cotxe disparada quan em vaig girar per agafar els frànkfurts pel gosset que vés a saber si havia menjat aquells dies. I en tornar a anar cap allà no vaig poder evitar arrencar a plorar d'emoció. Quants nervis, quina alegria ara! i quant d'agraïment! Mentre jo seguia plorant i l'equip d'herois somreia i m'explicava com havia anat tot, en Klim es va fer un tip de menjar (ara a casa ja li he normalitzat la dieta, eh!). Quina sort que topés amb algú que sabés com pensa un animal desorientat que fuig de tots i de tothom! L'Àngel es mereix un homenatge, i espero que aquest text li serveixi com a regal d'agraïment...! De veritat que us ho agraeixo molt, Àngel i companyia, no paro de dir que sou uns grans professionals, i que tan de bo us trobeu cada dia amb satisfaccions de tornar l'alegria a les persones i altres éssers, tal i com vau fer amb mi i amb en Klim.
Conclusions? Moralines? Moltes, per a mi ha estat una lliçó de vida. Ho necessitava, i tots els implicats també. Les coses no passes perquè sí. Gràcies a Déu.
Una abraçada! I un guau!
Mercè Giménez